BIOGRAFIA

Maria Mercè Marçal i Serra (13 de novembre de 1952- 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell, d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya. Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Cinta Massip i Toti Soler.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

OBRA

Poesia

Cau de llunes.
Bruixa de dol (1977-1979).
Terra de mai.
Sal oberta.
La germana, l'estrangera (1981-1984).

Desglaç (1984-1988).

Llengua abolida (1973-1988).

Raó del cos.

Novel·la

La passió segons Renée Vivien.

Narrativa breu

Viratges, reminiscències.

Jocs de màscares.

Infantil i juvenil

La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada.
Cançó de saltar a corda.

La màgia de les paraules.

Crítica literària o assaig

En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien).

Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà.
Rosa Leveroni, en el llindar.
Com en la nit, les flames.

Sota el signe del drac.

PREMIS

Carles Riba de poesia (1976): Cau de llunes.
Jocs Florals de Barcelona (1981), Flor Natural: "Raval d'amor: variacions sobre una mateixa onada".
Premi de poesia López-Picó (1985): La germana, l'estrangera.
Premi Internacional ALGWE (1990). Festival Anticipations de París. Premi Carlemany de novel·la (1994): La passió segons Renée Vivien. Escriptora del mes, a l'Institució de les Lletres Catalanes (gener de 1995).
Premi de la Crítica (1995): La passió segons Renée Vivien.
Premi Joan Crexells (1995): La passió segons Renée Vivien.
Premi Crítica Serra d'Or (1995): La passió segons Renée Vivien.
Premi Prudenci Bertrana (1995): La passió segons Renée Vivien.
Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996): La passió segons Renée Vivien.

POEMA DE BRUIXA DE DOL

IX

M'ets present com un déu, com un diable.
Avui t'he vist de cap a peus vermell.
He assassinat l'aranya del castell
i a les mans duc la copa: sóc culpable.

Culpable a mitjanit i al tomb del dia
quan l'herba lliga amb foc, per al festí,
el llac i el cel on l'astre fa camí.
L'aigua m'acull amb braços de follia.

S'obren de cop portes i finestral.
Avui l'amor té gust de ventolera
i em fa plaer l'estella i la destral.

Veig papallones i les deixo enrera.
Ullpresa vinc a tu per l'espiral
del fum, amb vol de bruixa i amb granera.

ANALISI DEL POEMA

TEMA DEL POEMA
Com a tema del poema podríem parlar d'una dialèctica entre l'amor i el desamor, en conflicte permanent per la progressiva afirmació de la reivindicació d'un espai propi i independent per a realitzar-se plenament com a dona i com ésser humà.
Des d'una altra perspectiva podríem parlar d'una temàtica universal de la crisi de la parella, de la fi de l'amor potser a causa de les seues reivindicacions com a dona, del seu canvi d'actitud en la parella, d'esdevenir una dona que es rebel·la al nucli de la parella i de la societat. Aquest canvi d'actitud desemboca en la crisi, potser en la fi de l'amor.
EL LÈXIC DEL POEMA
Els camps semàntics on s'integren les paraules d'un poema són creadors de determinades atmosferes. En aquest cas, tal i com hem vist en l'anàlisi de les línies isotòpiques, l'atmosfera creada es vincula al voltant de l'ambient de la bruixa, és a dir, diables, aranyes, castells i festins (relacionats amb els akelarres), també, però, el lèxic de la natura és relaciona amb la bruixa, ser fortament arrelat als cicles de la natura i tots els seus elements per poder practicar les seues arts, així l'herba, el llac i el cel, entre d'altres. Per una altra banda, els elements domèstics com les portes i el finestral o l'estella i la destral, giren també a voltant de l'univers de la dona-bruixa.
FORMES GRAMATICALS
Pel que fa a les categories morfològiques primerament assenyalarem la predominança de substantius per sobre de la de verbs o altres formes, malgrat açò el poema no transmet una sensació d'estatisme, tot el contrari.
Aquests substantius es caracteritzen per ser majoritàriament concrets, tot i que considerem que el seu caràcter simbòlic els apropa a un pla més bé conceptual.
Respecte als adjectius qualificatius en general són posposats, i acompleixen una funció classificadora del substantiu a què acompanyen. Assenyalem el vers 13é, on l'adjectiu “ullpresa” ocupa una posició inversa, tot i això acompleix d'igual manera una funció especificadora.
Sobre els verbs i adverbis, comentarem que els primers són transitius en la seua gran majoria tret del darrer verb del poema (vers 13é), que el mode emprat és l'indicatiu i el temps majoritari és el present, cosa que dóna un efecte d'actualitat a tota la composició. La repetició de l'adverbi “avui” reforça també aquesta idea de present.
Per concloure assenyalarem també un criteri de Carlos Bousoño, pel qual direm que el poema es caracteritza per un dinamisme expressiu positiu, ja que majoritàriament presenta formes que aporten nocions noves, que no es dediquen sols a matisar la informació, en aquest cas principalment substantius.
FIGURES SINTÀCTIQUES
Distingirem primerament entre les figures de dicció i figures de pensament.
Pel que fa aquest primer nivell hem d'assenyalar, com a figura per repetició, l'anadiplosi entre els versos 4t i 5é, és a dir, la segona estrofa comença amb el mateix mot amb que acaba la primera. Aquesta figura per una banda uneix els continguts de les dues estrofes, per una altra emfasitza la importància dels mots. Respecte a possibles elisions del verb en versos com el 1r i el 5é, no podem parlar de cap figura perquè és un procediment habitual de la llengua, i no té cap finalitat expressiva.
Pel que fa a les figures de pensament, podríem parlar de dos símils al vers 1r, ja que s'estableix una comparació de igualtat en la qual els dos termes són irreversibles, és a dir, l'un serveix per aclarir l'altre i ni són intercanviables ni admeten cap grau.
Pel que fa als encavallaments els comentarem al nivell fònic, tot i ser recursos de caràcter sintàctic. Finalment, sols assenyalar el fet que el poema sembla evitar en tot moment qualsevol mena de paral·lelisme
MÈTRICA
En aquest aspecte el poema mostra una gran rigidesa formal: Una forma clàssica com el sonet, catorze versos formats sense excepció per decasíl·labs sense cesura o italians.
Pel que fa als accents segueix també un patró extremadament regular, així trobem al llarg de tota la composició una plena sintonia amb l'accent versal, és a dir un accent rítmic.
De rima consonant la composició segueix l'esquema mètric tradicional del sonet: ABBA-CDDC-EFE-FEF. Trobem també una alternança de rima masculina i femenina que segueix el mateix patró que l'esquema mètric: així les rimes A,C i F són femenines, per contra les rimes B,D i E són masculines. En conjunt la rima, a l'igual que el ritme, donen al poema un efecte d'equilibri i harmonia.