ANALISI DEL POEMA

TEMA DEL POEMA
Com a tema del poema podríem parlar d'una dialèctica entre l'amor i el desamor, en conflicte permanent per la progressiva afirmació de la reivindicació d'un espai propi i independent per a realitzar-se plenament com a dona i com ésser humà.
Des d'una altra perspectiva podríem parlar d'una temàtica universal de la crisi de la parella, de la fi de l'amor potser a causa de les seues reivindicacions com a dona, del seu canvi d'actitud en la parella, d'esdevenir una dona que es rebel·la al nucli de la parella i de la societat. Aquest canvi d'actitud desemboca en la crisi, potser en la fi de l'amor.
EL LÈXIC DEL POEMA
Els camps semàntics on s'integren les paraules d'un poema són creadors de determinades atmosferes. En aquest cas, tal i com hem vist en l'anàlisi de les línies isotòpiques, l'atmosfera creada es vincula al voltant de l'ambient de la bruixa, és a dir, diables, aranyes, castells i festins (relacionats amb els akelarres), també, però, el lèxic de la natura és relaciona amb la bruixa, ser fortament arrelat als cicles de la natura i tots els seus elements per poder practicar les seues arts, així l'herba, el llac i el cel, entre d'altres. Per una altra banda, els elements domèstics com les portes i el finestral o l'estella i la destral, giren també a voltant de l'univers de la dona-bruixa.
FORMES GRAMATICALS
Pel que fa a les categories morfològiques primerament assenyalarem la predominança de substantius per sobre de la de verbs o altres formes, malgrat açò el poema no transmet una sensació d'estatisme, tot el contrari.
Aquests substantius es caracteritzen per ser majoritàriament concrets, tot i que considerem que el seu caràcter simbòlic els apropa a un pla més bé conceptual.
Respecte als adjectius qualificatius en general són posposats, i acompleixen una funció classificadora del substantiu a què acompanyen. Assenyalem el vers 13é, on l'adjectiu “ullpresa” ocupa una posició inversa, tot i això acompleix d'igual manera una funció especificadora.
Sobre els verbs i adverbis, comentarem que els primers són transitius en la seua gran majoria tret del darrer verb del poema (vers 13é), que el mode emprat és l'indicatiu i el temps majoritari és el present, cosa que dóna un efecte d'actualitat a tota la composició. La repetició de l'adverbi “avui” reforça també aquesta idea de present.
Per concloure assenyalarem també un criteri de Carlos Bousoño, pel qual direm que el poema es caracteritza per un dinamisme expressiu positiu, ja que majoritàriament presenta formes que aporten nocions noves, que no es dediquen sols a matisar la informació, en aquest cas principalment substantius.
FIGURES SINTÀCTIQUES
Distingirem primerament entre les figures de dicció i figures de pensament.
Pel que fa aquest primer nivell hem d'assenyalar, com a figura per repetició, l'anadiplosi entre els versos 4t i 5é, és a dir, la segona estrofa comença amb el mateix mot amb que acaba la primera. Aquesta figura per una banda uneix els continguts de les dues estrofes, per una altra emfasitza la importància dels mots. Respecte a possibles elisions del verb en versos com el 1r i el 5é, no podem parlar de cap figura perquè és un procediment habitual de la llengua, i no té cap finalitat expressiva.
Pel que fa a les figures de pensament, podríem parlar de dos símils al vers 1r, ja que s'estableix una comparació de igualtat en la qual els dos termes són irreversibles, és a dir, l'un serveix per aclarir l'altre i ni són intercanviables ni admeten cap grau.
Pel que fa als encavallaments els comentarem al nivell fònic, tot i ser recursos de caràcter sintàctic. Finalment, sols assenyalar el fet que el poema sembla evitar en tot moment qualsevol mena de paral·lelisme
MÈTRICA
En aquest aspecte el poema mostra una gran rigidesa formal: Una forma clàssica com el sonet, catorze versos formats sense excepció per decasíl·labs sense cesura o italians.
Pel que fa als accents segueix també un patró extremadament regular, així trobem al llarg de tota la composició una plena sintonia amb l'accent versal, és a dir un accent rítmic.
De rima consonant la composició segueix l'esquema mètric tradicional del sonet: ABBA-CDDC-EFE-FEF. Trobem també una alternança de rima masculina i femenina que segueix el mateix patró que l'esquema mètric: així les rimes A,C i F són femenines, per contra les rimes B,D i E són masculines. En conjunt la rima, a l'igual que el ritme, donen al poema un efecte d'equilibri i harmonia.